RACÓ POÈTIC

PER TU JO SERIA POETA

 Si amb bons ulls tu em miressis,

cara a cara, i un somriure,

reflectida en mi et veiessis,

i en pupil·les jo reviure.

 No t’estiguis, cerca endins,

ben endins de la mirada,

arribant fins els confins

d’aquesta ànima corcada.

 Cada cop que et sento en mi

mica en mica esbufego,

hi puc viure el teu verí

que és dins meu fins que m’ofego.

 Si et pogués jo estimar

i tenir-te amb mi discreta,

i els teus ulls poder mirar,

per tu jo seria poeta.

 Doncs no et tinc ni et trobo enlloc,

ni ensumada gelosia,

és que poeta no sóc

però per tu faig poesia.

 Potser un dia en ser trobats

abusant de la tendresa,

serem sols un abraçats,

més sobrats de calidesa.

 Si entre tu i jo només

la distància fos estreta,

esmicolant cor en bes,

per tu jo seria poeta.

 

Carles.

VISIONS D’ESTIU ( V )

10 anys i 3 mesos després...

Acabava de deixar la presó enrere, després que el meu bon comportament i treballs socials fessin reduir la meva pena dels 12 anys i mig fins els 10 anys i 3 mesos...

El cert que ha estat una estança tortuosa a moments, al principi, hi ha presos que no suporten els abusos i a veure com els hi fas entendre que jo estimava la meva petita que avui deu fer  ja gairebé els 29, uf.

Al final t'acabes per acostumar i tot a les mostres “d'afecte” d'alguns companys de cel·la, estic de sort i he de donar gràcies de no haver agafa't cap malaltia de transmissió sexual  i ni el sida tal i els temps que corren, per moments fins i tot m'hi sentia a gust i em feien recordar vells somnis...

Ara visc en plena desorientació, sense família, sense casa i amb sentiments complexos, no sabria però tot i superats els 50 em sento en forma, la gimnàstica diària m'ha fet rejovenir i he perdut molt de pes, l'instint animal però sembla anar creixent  per moments  he de cercar la manera de satisfer-lo; ei, res d'abusos que per això he sortit per bon comportament.

El poc capital de que disposo l'invertiré en comprar roba i amb la meva “perxa natural” encara hi farem alguna cosa de profit; decidit!

Vaig sortir de la vella pensió ben arreglat i empolainat, amb una fragància que diria exquisida encara que el meu flaire natural un cop fora de barrots seria bojament correspost per qualsevol dona o doneta  que s'hi atansi; fins i tot algun home que tingui un gran cor seria ben amanyagat si cal en el meu bressol; i és que em sento una persona nova, forta i amb una energia que em surt pels porus.

Ai, amb la meva dotació i el meu do de paraula après al llarg d'aquests anys encara en trauré bon profit. I la meva filla, on deu ser la meva petita, l'he trobat tant a faltar...

Recordà aquell cau que anys enrere era el lloc preferit de homes i dones separades i divorciades, on cercaven contactes i amistats; on millor per a estrenar els meus nous encants i exhibir alguns dels tatuatges genials fets a la presó, clar que d'aquests  anys a la garjola doncs res de res, mutis i a la gàbia, m'hauré d'inventar dia a dia, la resta vindrà per descomptat i serà el nou principi d'una nova vida, més plena i reeixida.

I on deu ser la meva Núria?, la meva petita?, no li tinc cap rancúnia sabeu?, allò de la denúncia ho entenc  per la mort de la mare però, on deu ser?, l'he trobat tant a faltar! I sé que ella m'ha trobat a faltar a mi, ho sé, ho sé, ho sé!

COI AMB LA VANESSA!

Entro en la saleta d'espera de ca'l metge; res, visita privada per fer el que encara fa 8 mesos espero de la seguretat social; menys mal de l'assegurança privada de l'empresa, aviat tindré el què esperava i en pocs dies.

Dubto si seure al costat d'altres pacients als seients de l'esquerra davant d'ells on totes les cadires són per mi, escullo seure al front d'ells de manera que al davant i una mica més a la dreta una noia rossa de molt bon veure em deixa guaitar les seves cames dignes d'admiració; jo entretingut amb el coi de mòbil i internet però de tant en tant fent-hi ullades on s'endevina el final dels vestit ajustat de  la rossa on l'amor s'hi posa, a un pam i mig amunt dels genolls.

Passen uns minuts i un cop buidats alguns seients del davant  m'aixeco i séc a la cadira dues a l'esquerra d'ella, de la rossa, uns trenta i pocs de ben segur; em deixo de mòbils i punyetes i de reüll i no tant reüll admiro i guaito la noia simulant una mica tot i que mai he estat gens bo en simulacions, i de fet tant m'hi fa.

Clar que són inevitables les imaginacions i pensament d'escenes que se'm passen pel cap, no entraré en detalls i ho deixo a la vostra imaginació, però segurament que si penseu en res “brut” no erraríeu pas; llàstima d'aquell vestit que no arribés un pam més amunt, un obrir de cames i jo seguint al davant d'ella hagués fet la resta...

Després que el metge cridés uns quants pacients, indiferència total per a tots ells, li toca el torn a ella, la rossa; pse... no mal del tot de carona i un favor no li negaria pas, sóc així d’altruista en aquests afers; com deia, la crida el metge, pel seu nom, “Vanessa” no sé què més... uix, entra a la consulta, em dona l'esquena i, aquell cul, deu ni do quin cul en aquella roba ajustada i que jo li havia fet fora feia pocs minuts en la meva ment de poques i escalfades neurones; vaja, vaja, coi amb la Vanessa.

Segueixo la meva espera de torn, ja no és el mateix, ni l'espera ni la companyia ja no és tan grata; coi amb la Vanessa!

OBRO ELS ULLS

Obro els ulls, res, en blanc per uns instants, miro el sostre de la cambra buida, al llit tot estirat i sense moure ni un sol múscul; no és que no vulgui, és que no puc fer-hi res, ni el més mínim moviment, desconcert després del  buit mental.Ulls oberts, en prou feines puc parpellejar, silenci absolut; quina hora deu ser?, no sé, no puc ni girar el coll ni guaitar el rellotge del ràdio-despertador; penso, no gaire, sóc despert?, sí i segur que això no és cap somni, immòbil, incapaç, impotent, és tot el que se'm passa per la ment.Deuen ser, calculo, coi si fins i tot puc calcular!, les quatre de la matinada, deuen ser...Faig un esforç per pensar, en la meva impotent immobilitat, res!, ni tan sols em neguiteja, pau i tranquil·litat absoluta. I què hauria de fer si em podés moure?, doncs no ho sé, ni punyetera idea, què es pot fer?, no sento cap necessitat, res, ni gana ni set, cap impuls de res que vagament recordi de forma llunyana; només miro, miro el sostre i, de reüll, la cambra buida.Em sento relaxat, és estrany, potser hauria de tenir por, terror inclús al no poder fer, però no. Només passant els minuts, calculo, segurament una hora ja i encara no veig llum del dia, només de fanals que s’escola per entre les reixes de la finestra i la persiana mig abaixada; i un reflex ara verd ara vermell, i tornem-hi, del semàfor de la cantonada; calculo, sí encara rai que calculo, i una hora després des que he obert els ulls.Fatiga mental, sento son, és l’únic que puc sentir, tanco els ulls!

Obro els ulls, de nou; calculo, sí deu ser ja mig matí i llum de dia que endevino de reüll per la finestra i... res, clar que no era cap somni, immòbil, incapaç, impotent; sento la remor dels carrers, crits i el tràfec de l’anar i venir de vehicles i motoristes sorollosos; res, ulls oberts i cos inert, no sóc sord!!!I calculo, ni fam ni set ni res de res, cap necessitat, cap preocupació, cambra buida, sol, cap temor, i res, calculo, la ment limitada a pensar coses banals i repàs vital d’allò que ara m’és impossible sentir i... calculo; dies un rere l’altre, tancant i obrint de ulls, immòbil, incapaç, impotent...

Obro els ulls, tanco els ulls.

Obro els ulls, res, ni cambra ni cos ni batec, tan sols llum i presència, pau, amor absolut, per fi! Ja sóc aquí, ha estat fàcil;  ja mai més us perdré, mai perdre el vostre somriure, mai perdreu el meu, per fi, sóc feliç! Obro els ulls.