Bevent a xarrupades.   

Com la set que crida a remullar la gola eixuta, com el desig infinit d'immediata necessitat de complaure un cos assedegat, sense un bri de nova vida. Perdut en el mareig de l'impuls no satisfet.

Sense brúixola ni mapes que m'orientin el camí, sense esma, però amb el delit d'omplir de vida aquest misteri; volent beure, bevent la vida si et puc beure a xarrupades.Com la matinada buida de presència, com la solitud que un cop i un altre omple l'esperit de mil absències, com la negror de la nit trencada per la burla de la lluna que somriu, que sempre somriu, que eterna em somriu irònica i burleta i fuig a l'alba.

I sí, quan sembla que el moment és pausat, sense estrèpits de batecs; amb la calma de la brisa externa, recent i estrenat estiu; estiu que m'assedega, estiu que ens deixa escalfors no correspostos..., i, bevent, i bevent a xarrupades del teu cor llunyà i distant, del teu cor que vesa enyors; i bevent i bevent, i bevent del teu record.

Voldria fer-te una cançó.

Mirant al cel, mirant la pluja,   

gotes d’aigua no em deixen veure,

barreja d’aigua en els meus ulls,

miro al cel i no et puc veure,

miro i no escolto més que el teu ploure.

Només sento allò que imagino,

mullada imaginació impotent,

ets tu el teu món jo sols la pluja,

que mulla el terra i allà es fon,

tu vius sequeres, jo ofego el cor.

Entre tempesta jo t’imagino,

barreja d’aigua en els meus ulls,

guaito en el cel i no et puc veure,

voldria fer-te una cançó,

voldria teva de debò.

El teu record que m’omple els ulls,

més que la pluja cau insistent,

obro la boca em bec el cel cru,

que en dissolt salat infern,

tot d’un invent, cançó per tu.

Voldria fer-te una cançó,

voldria eterna i no com plor,

voldria pluges en el teu terra,

que et fossin fèrtils en el teu món

voldria veure’t entre les vinyes,

entre raïms i enmig de flors,

vull que em llegeixis,

vull un somriure,

a canvi et faré una cançó...

Voldria fer-te una cançó,

voldria veure’t ara un somriure,

somrís feliç, gravat al cor,

com si et veiés, gràcies per viure’m,

Només per tu és eixa cançó.

21/3/2014

Li digué: "vols fer l'amor amb mi?"

Salou, estiu 1987, tenia 21 anys.   

Per aquella època acostumava a anar diumenges tarda a una "disco" de Salou, una on només arribar-hi el "goril·la" de l'entrada em donava pas amb salutació cordial i pròpia d'un client habitual i fidel... Res però d'això, simplement gaudia del privilegi de ser el germà de ma germana qui sí coneixia, ella i la seva amiga, aquell amable porter de feia temps de no sé què, i com sabia que jo era germà de ma germana i amic de l'amiga doncs tenia l'entrada de franc i amb una salutació era prou sant i senya per tenir les portes obertes d'immediat. Mai vaig pagar entrada en aquella "disco" propera de la fira vora el mar, ni diumenges tarda ni dissabtes nit.

Els diumenges tarda, tret d'alguna excepció, acostumava a anar-hi tot sol a aquella discoteca de moda, quan no hi anava amb algun amic o altre.

Aquella tarda d'estiu del 87 anava ben sol, no em calia ningú més, amb la meva planta i la meva força i aspecte juvenil, coi que era jove!; tenia prou amb la meva furtiva mirada per causar efecte en més d'una jova o no tan jova o grupet de dones i donetes... Sempre he estat més aviat reservat i tímid però la meva habitual mirada de milhomes i el meu llenguatge corporal i gestual eren més que suficients per insinuar el què.

Vaig conèixer, ja la tenia "clixada" d'algun dissabte nit, una noieta baixeta però molt ben proporcionada, no li mancava de res tot i no ser massa maca, tampoc era molt important tot i que tampoc era lletja..., recordo que era aragonesa i era allà Salou de vacances, tenia un no sé què que m'atreia, aquella mirada de picardia, per dir-ho d'algun mode; la tragué a ballar quan allò de les cançons lentes de llavors, després d'esbrinar ben bé aquells ulls i aquella mirada que m'estava estudiant amb detall. Al minut d'encetar el ball i ben agafats, després d'una curta presentació, li vaig etzibar de sobte, li digué: "vols fer l'amor amb mi?"; allò de follar em resultava massa barroer, no anava amb mi ni en una situació mínimament "romàntica"; ella mig avergonyida i tímida de sobte, tot somrient, em respongué després la seva inicial sorpresa: "i tu?". Uf, aquella noia tenia 16 anys, això em digué...

Tot i la meva aparença de milhomes, jovenet això sí, li vaig respondre a la seva pregunta-resposta: "jo t'ho he preguntat primer..." i així seguírem uns minuts tot jugant al gat i la rata fins que el gat agafà de la mà la rata i la tragué d'allà amb determinació, per anar a una altra discoteca distant tot i anar-hi a peu, on també tenia via lliure i era assidu les tardes de diumenge, i on podríem fer dels reservats el nostre niu d'escalfor; ella no dubtà en deixar-se endur per mi, no es resistí gens i ben al contrari se la veia divertida i il·lusionada per tot allò que vivia en aquells instants màgics i calents, d'escalfors adolescents i juvenils.

Un cop dins la "disco" de lliure entrada, ens feia honors al seu nom..., ens vàrem encaminar directes a un reservat mig fosc, tot i freqüentats per tothom al seu voltant.  Allà ens vàrem desfer en carícies i petons encesos, acaronant-nos i palpant fins els més recòndits dels racons dels nostres cossos joves i humits; ens petonejàvem bojament com si aquell fos el nostre últim dia en la Terra...; ni puta idea tu, per molt que pensi, de com es deia aquella noieta de 16 anyets; potser m'embalava més del compte i ella només era un objecte de peluix a les meves grapes insistents i repetides; era ella menor i jo un jove de 21 anys, tot i que sospitava la seva experiència superés la meva; sí recordo, això sí, com si ho veiés, la seva faldilla ajustada de cuir negre, i li vaig passar les meves mans, els meus dits, grapejant-la sense treva, per sota les seves calcetes ben humides, tot acaronant aquells llavis vaginals ben lubricats i calents, mentre els nostres petons anaven a més i més i més, follament fusionats tots dos en un...

Arribà el moment àlgid, la meva trempera no podia aguantar més, el pantaló es feu petit i la cremallera calia d'un recanvi reforçat, a punt de rebentar... Ella no feia més que repetir i repetir que era boig, mentre es deixava anar i grapejar entre gemecs públics, rodejats d'aquella gernació, tot i a mig fosques s'endevinava... Tot m'era igual, tot era sexe, i no hi havia res més als voltants, només érem ella i jo, només, i la nostra escalfor instintiva i desbocada. Llavors fou quan ja no vaig poder més, li digué que anés amb mi al wc de senyors, ella no gosava, jo insistí i li digué que jo hi anava i allà l'esperava, cinc minuts, hi vaig anar i allà l'esperaria, allà me l'havia de cardar i ben bé com animals, no hi havia precaucions ni condons ni res semblant, només desig;  jo tancat allà amb l'esperança que ella es deixés anar del tot; als dos minuts sabia ja que no ho faria, li mancava prou valor i més per entrar al servei d'homes; però havia de deixar anar aquell neguit que m'oprimia, tot solet i ben complet, com de costum...; després d'aquell joc de solitari, mig a les fosques i en aquell lúgubre lavabo de la "disco" vaig sortir ben relaxat, mig satisfet, vaig agafar de la mà la noieta aragonesa i vàrem fer manya a la sortida, jo havia d'anar a treballar de nit i se'm feia tard, vàrem marxar i en acomiadar-nos ens vàrem cit

ar per la setmana següent i ja amb el previ propòsit d'enllestir allò pendent, aniríem per feina i sense embuts, amb temps; ella es quedà a Salou, jo vaig marxar, encara amb la trempera per desfer tot recordant-la aquella nit amb alguns solitaris més...

Aquella tarda-vespre d'estiu del 87 ens acomiadàrem amb l'ànsia de retrobar-nos de nou, als pocs minuts decidí no tornar-la a veure mai més, si ella acudí a la cita no em va trobar; ni em va agradar del tot ella ni la seva actitud tan primerenca i lasciva, tan jova..., fins i tot la vaig menysprear i insultar de pensament, i potser alçant la veu; ja no més, amb ella no. Ens vàrem dir adéu sense saber-ho, en sortir de la discoteca aquella, lliurement; un darrer petó lasciu; eren altres temps, jo aquell milhomes de 21 anyets, ben mudat i plantat, amb la mirada furtiva, però més aviat tímid i reservat, més aviat sí... Ella no sé pas si sí o si no; jo vaig marxar d'allà, ben ferm, ben plantat i ben mirat i, tan verge com hi havia entrat.

Ben nu davant d'un teclat

Quarts de tres de la matinada, entro a fosques i no voldria despertar ningú, una maleïda ensopegada em fa la guitza a l'entrada del despatx, superat el passadís... en fi, coses de la ginebra en excés, aquell segon gin tònic potser sobrava.

 Entro doncs al despatx i encenc l'ordinador tot tancant la porta amb cura, em disposo a escriure un nou bloc fent en word una mena d'esborrador, mirant d'explicar aquella nit de "tapeo" amb uns amics, i unes copes en acabar amb dos d'ells; nu, tot nu, ben nu davant d'un teclat; no tinc fred, no em calen robes, només una pantalla i un teclat, i una memòria recent, molt recent.Tan sols quatre línies, estic ben espès; l'alcohol, un xic en excés, a voltes ajuda, avui no és el cas, m'enrotllo massa, m'enrotllo massa i penso en tu, i penso en aquesta nit mig interrupta; i què deu ser una nit mig interrupta?; sí, no me'n sortiré pas i esborro l'escrit, demà serà un altre dia, ..., demà tampoc, només això, només això...

Sempre hi haurà un altre demà. Em perdo en la xarxa més barroera, en la matinada, ben nu i davant d'un teclat.

Arbres que no ens deixen veure el bosc.

Llàstima.

Quan els arbres no ens deixen veure el bosc, quan no veiem més enllà dels nostres nassos; quan sense adonar-nos esdevenim tan necis quan en assenyalar la lluna ens quedem embadalits mirant el dit suspès en l'aire.

Llàstima.

Tot i caure un i altre cop en els mateixos paranys, i al final deixem de caure aprenent dels errors, llavors ja és massa tard i ja no és creïble que et puguis mantenir tot sol dempeus, manca total d'empatia i comprensió esbiaixada pel dolor. Llàstima.

Llàstima si encara som no més que homínids, tan sols simples humans curulls d'imperfeccions, llàstima; i m'acuso i em confesso de total imperfecció, d'haver errat i ensopegat no dos ni tres i més i tot en les mateixes pedres del camí. Llàstima que la realitat t'esclafi contra les parets de les rancúnies i odis conreats, crescuts com arbres ben frondosos, arbres que enfosqueixen esperits amb ombres maleïdes, ombres de arbres de l'odi, que ens fan creure una mica menys en el gènere humà, aquests arbres mal plantats, aquests salvatges arbres, que no ens deixen veure el bosc.

Llàstima.