Arbres que no ens deixen veure el bosc.

Llàstima.

Quan els arbres no ens deixen veure el bosc, quan no veiem més enllà dels nostres nassos; quan sense adonar-nos esdevenim tan necis quan en assenyalar la lluna ens quedem embadalits mirant el dit suspès en l'aire.

Llàstima.

Tot i caure un i altre cop en els mateixos paranys, i al final deixem de caure aprenent dels errors, llavors ja és massa tard i ja no és creïble que et puguis mantenir tot sol dempeus, manca total d'empatia i comprensió esbiaixada pel dolor. Llàstima.

Llàstima si encara som no més que homínids, tan sols simples humans curulls d'imperfeccions, llàstima; i m'acuso i em confesso de total imperfecció, d'haver errat i ensopegat no dos ni tres i més i tot en les mateixes pedres del camí. Llàstima que la realitat t'esclafi contra les parets de les rancúnies i odis conreats, crescuts com arbres ben frondosos, arbres que enfosqueixen esperits amb ombres maleïdes, ombres de arbres de l'odi, que ens fan creure una mica menys en el gènere humà, aquests arbres mal plantats, aquests salvatges arbres, que no ens deixen veure el bosc.

Llàstima.