Tant que m'agradaria...  

 ... i tant i tant, m'agradaria tenir-te davant meu, m'agradaria, i mirar-te als ulls i mirar-te els ulls, i sentir que em mires i sents el que puc sentir en mirar-te, i tant que m'agradaria agafar-te la mà amb la meva mà, i passejar pels passeigs i els parcs i els racons que improvisats ens obrin pas entre els seus jardins que obren primavera.Tant que m'agradaria caminar amb tu, agafades amb suavitat les mans, sense dir res, sense caldre articular paraula, entenent-nos en silencis i esguards, fent del moment un instant infinit en nosaltres, només tu, només jo, només nosaltres i  la resta del món buit de totes totes...

 Com m'agradaria i tant viatjar amb tu allà on mai cap hagués viatjat i fos com un nou néixer en arribar on serem plegats i sense sorolls ni mots ni més mirades que les dels batecs ressonant entre misteris insondables, i com..., i ser-hi enmig d'aquella fira on els cavallets només trotessin per tots dos, on la muntanya russa només tingués un vagó per tu i per mi, per tots dos abraçats no sentir la velocitat ni les corbes ni el vent que ens despentini, com en somni inacabat; on la sínia ens mogués amunt i avall com aigües retrobades, netes, transparents...En aquesta fira despoblada on els dos ho fóssim tot, i les pomes de caramel et tintessin els teus llavis de vermell més dolç si cal, on els núvols ensucrats competissin en dolçor amb els teus ulls i els teus somriures. 

Tant que m’agradaria abandonar-me en el teu sospir, en la nit de la lluna plena que fos tot el llum que ens cal, no més. I tirar-ho tot per tu i deixar-ho tot per tu, i vendrem l’ànima al diable quan el capital material fos tot difós, i fos. Quan la misèria ens atrapi en aquell punt de no haver res més, en aquell instant concret, la teva mirada, el teu somriure i la teva mà en la meva mà em donarà tota la riquesa que em cal per emprendre un nou passeig entre les flors envejoses.

Toc , toc!   

Ei!, truquen a la porta de fusta de la meva petita cabana, truquen, la meva cabana on m'amago quan no vull saber  res d'aquest nostre món exterior, quan em refugio de sentits insensibles i paraules que fereixen l'esperit. 

És el meu lloc ideal on a més de pensar puc aprofundir en tot allò que m'assalta com cataracta d'idees, com a tempesta  que em turmenta ben endins i que em fa reflexionar amb paraules que escric, on la distància entre el vosaltres i el jo s'escurça a la mínima expressió, el lloc on puc acaronar amb la imaginació i petonejar amb l'ànima furtiva. 

És aquesta la meva cabana, la meva petita i modesta cabana on només parlo amb mi, amb tot el meu món interior que m'omple amb el desig de ser-hi present a tothora, de ser sol i ser amb vosaltres alhora, de concentrar el meu món en un sol punt, en un sol granet de sorra des d'on puc  començar un nou big bang interior fins l'esclat del teu somriure i els teus llavis vists en el no res de la meva foscor. 

És la cabana on deso la meva plena felicitat, on tinc arreplegat tot el meu goig de viure, i respirar i de tremolar anhels de batecs que ensordeixen amb el ressò repetit entre les quatre parets d'aquesta estança, on cerco una mirada que no acabo d'esbrinar, on aquesta negror esdevé de mica en mica en la llum de la mirada, la teva que és absent i m'és present. 

Però, han trucat a la porta de la meva petita cabana, he sentit amb el meu sentit encara també despert del sentir oït, aquest toc, toc que fa que m'adreci a la porta, on mai ningú acostuma a colpejar, on mai ningú gosa destorbar. Obro la porta amb certa inquietud d'allò que mai s'espera en el silenci i la calma dels meus sentits encesos, obro mica a mica, ets tu!,  la meva mirada brilla com mai, els meus ulls s'enceguen amb la teva presència irreal, ets tu!, no et quedis a la porta, entra si us plau; aquesta meva cabana, petita cabana, és la teva petita cabana, fa molt que ho ha estat i hi pots entrar. On cap un en caben dos, no marxis pas ara.   

VISC NU SOTA UNA ARMADURA

Visc nu sota una armadura, entre eixes quatre parets , la masmorra del castell, visc nu.

 Sense llança i sense espasa, visc presències i visc monstres, visc absència de la llum, del teu llum visc nu.

 Sense esma i sense armes i amb el pes d'una armadura, i cadenes i grillons aferrats a la paret, visc nu. 

I imagino una dama i somio en llibertat, doncs els somnis m'alliberen de masmorres i castells, no serveixo a cap senyora, ni a nobles, reis ni comtes, de servir no sóc nascut. Pagant penes i vells deutes, i dissorts i gosadies; i les nits verso en vos tot cercant la meva dama que ets la dama mai viscuda, visc nu. 

Amb la meva armadura que rovella l’esperit, que em doblega carn i ossos i estremeix cames i pit; és el pit que ara tremola per la força del batec, d’un batec feble i rendit. Passant nits, dies, setmanes, mesos i anys fins l’infinit, amb quatre papirs i ploma i un tinter que és consumit, amb la sang de les ferides escric amb vermell i el goig de ser llegit. I en l’ànima un somriure que és el do més agraït, el regal d’unes ombres que apareixen per les nits, que són l’ombra d’una dama que mai vista m’ha estremit, sota el pes de l’armadura que esqueixa carn i ossos i la tremolor del pit; que tremola per la força d’un batec descomprimit que alimenta com tinter eixa ploma en el papir. 

I algun dia si s’enfonsa , el castell enllà a l’oblit, la masmorra si s’esquerda, i els grillons i les cadenes que empresonen ja no tinguin cap sentit, sense armes ni cap pena aniré fins nou destí, on no calgui cap batalla doncs el drac serà un amic, un amic que em fa de guia per trobar la meva dama, un palau i el meu sentit. 

Mentre tant visc en foscor, visc nu sota una armadura.

PARADÍS PARTICULAR    

No calgué el despertador, a cinc minuts de les vuit del matí en Pere obrí els ulls i amb somriure estrany, d'orella a orella, es llevà del llit amb energia renovada i inusual en ell, anà directe al bany amb la tovallola sota el braç i es preparà per a una dutxa ben freda, per estimular la circulació. Pocs cops a la vida havia gaudit d'una dutxa com aquella; un cop  dutxat i eixut, només cobert del millors boxes a disposar, preparà un bon esmorzar, inhabitual en ell, ous ferrats, cansalada viada i pa de pagès amb tomaca i un bon oli de Siurana, un bon suc de taronges exprimides i un cafè sense sucre, com li agradava, destil·lat en la seva vella cafetera; parà la taula i es disposà a poc a poc a engolir amb fam però pausadament aquell esmorzar especial, mentre mirava l’actualitat al 3/24 de la televisió catalana i escoltava la tertúlia diària acostumada de la ràdio sense perdre tot detall, esmorzà de gust com poques vegades i per enllestir un cigar pur, tot i que el seu metge li tenia ben prohibit aquells àpats per qüestions de colesterols i el fumar per raons evidents després de mitja vida enganxat al tabac; però un dia és un dia i aquell era molt especial.

Un cop enllestit deixà la cuina tant o més neta que abans d'entrar-hi, s'afaità amb cura i es perfumà, es vestí esportiu i elegant alhora, sabatilles blanques i impol·lutes, pantaló blanc lluent de bona tela fina estiuenca i una camisa vermella amb dibuixos geomètrics grisos a les mànigues curtes a manera similar a alguns tatuatges actuals. Un cop vestit es pentinà el cabell que encara, als seus 48 anys, podia lluir per sobre les espatlles, un toc de gomina i s'encaminà a obrir la porta i sortir al replà de l'escala, tancà amb pany i clau i trucà l'ascensor.

Mentre baixava amb l'ascensor el seu rostre s'anà enllumenant, tot pensant que havia arribat per fi el seu gran dia, després de tota una vida esperant el seu paradís particular. Un cop al replà de la planta baixa sortí del portal tot saludant afectuosament i somrient la Consol i la Paquita, dues veïnes que precisament no eren del seu grat, ans al contrari, elles més aviat contrariades respongueren amb un bon dia sec i gens empàtic.Ja al carrer es dirigí amb pas ferm i decidit a pujar l’avinguda fins el centre de la ciutat, s’anà trobant amb coneguts i altres veïns del barri qui saludà amistosament, sense perdre aquell somriure feliç, i tots el miraven com si s’hagués rejovenit ben bé uns vint anys, amb aquella energia i alegria que se’l veia; fins i tot desconeguts s’hi capgiraven al seu pas.

Al final del passeig del centres s’acostà a la balconada que donava directament als jardins, allà sota a uns 40 metres de profunditat i arran de la platja on els banyistes començaven a estendre les seves tovalloles en l’amplia superfície de sorra.La mirada li lluïa com mai, se'l veia cofoi i en pau en si mateix i amb sí mateix, ulls lluents i il·lusionats, havia arribat el moment de ser feliç, el moment de la veritat, ja no calia cercar més; s'hi atansà decidit, pujà ferm a la barana de la balconada i, sense deixar mai el seu somriure, es llençà al buit; foren pocs segons, sentí crits difosos i llunyans que de sobte s'apagaren, i un cop sec que mai sentí i, per fi, una llum, la seva llum desitjada, el seu lloc, l'arribada esperada al racó del seu particular paradís. Fou el millor dia de la seva vida, d'aquella ja oblidada vida, i el primer instant d'un nou néixer, d'una nova existència. Per fi, feliç.