VISC NU SOTA UNA ARMADURA

Visc nu sota una armadura, entre eixes quatre parets , la masmorra del castell, visc nu.

 Sense llança i sense espasa, visc presències i visc monstres, visc absència de la llum, del teu llum visc nu.

 Sense esma i sense armes i amb el pes d'una armadura, i cadenes i grillons aferrats a la paret, visc nu. 

I imagino una dama i somio en llibertat, doncs els somnis m'alliberen de masmorres i castells, no serveixo a cap senyora, ni a nobles, reis ni comtes, de servir no sóc nascut. Pagant penes i vells deutes, i dissorts i gosadies; i les nits verso en vos tot cercant la meva dama que ets la dama mai viscuda, visc nu. 

Amb la meva armadura que rovella l’esperit, que em doblega carn i ossos i estremeix cames i pit; és el pit que ara tremola per la força del batec, d’un batec feble i rendit. Passant nits, dies, setmanes, mesos i anys fins l’infinit, amb quatre papirs i ploma i un tinter que és consumit, amb la sang de les ferides escric amb vermell i el goig de ser llegit. I en l’ànima un somriure que és el do més agraït, el regal d’unes ombres que apareixen per les nits, que són l’ombra d’una dama que mai vista m’ha estremit, sota el pes de l’armadura que esqueixa carn i ossos i la tremolor del pit; que tremola per la força d’un batec descomprimit que alimenta com tinter eixa ploma en el papir. 

I algun dia si s’enfonsa , el castell enllà a l’oblit, la masmorra si s’esquerda, i els grillons i les cadenes que empresonen ja no tinguin cap sentit, sense armes ni cap pena aniré fins nou destí, on no calgui cap batalla doncs el drac serà un amic, un amic que em fa de guia per trobar la meva dama, un palau i el meu sentit. 

Mentre tant visc en foscor, visc nu sota una armadura.