Toc , toc!   

Ei!, truquen a la porta de fusta de la meva petita cabana, truquen, la meva cabana on m'amago quan no vull saber  res d'aquest nostre món exterior, quan em refugio de sentits insensibles i paraules que fereixen l'esperit. 

És el meu lloc ideal on a més de pensar puc aprofundir en tot allò que m'assalta com cataracta d'idees, com a tempesta  que em turmenta ben endins i que em fa reflexionar amb paraules que escric, on la distància entre el vosaltres i el jo s'escurça a la mínima expressió, el lloc on puc acaronar amb la imaginació i petonejar amb l'ànima furtiva. 

És aquesta la meva cabana, la meva petita i modesta cabana on només parlo amb mi, amb tot el meu món interior que m'omple amb el desig de ser-hi present a tothora, de ser sol i ser amb vosaltres alhora, de concentrar el meu món en un sol punt, en un sol granet de sorra des d'on puc  començar un nou big bang interior fins l'esclat del teu somriure i els teus llavis vists en el no res de la meva foscor. 

És la cabana on deso la meva plena felicitat, on tinc arreplegat tot el meu goig de viure, i respirar i de tremolar anhels de batecs que ensordeixen amb el ressò repetit entre les quatre parets d'aquesta estança, on cerco una mirada que no acabo d'esbrinar, on aquesta negror esdevé de mica en mica en la llum de la mirada, la teva que és absent i m'és present. 

Però, han trucat a la porta de la meva petita cabana, he sentit amb el meu sentit encara també despert del sentir oït, aquest toc, toc que fa que m'adreci a la porta, on mai ningú acostuma a colpejar, on mai ningú gosa destorbar. Obro la porta amb certa inquietud d'allò que mai s'espera en el silenci i la calma dels meus sentits encesos, obro mica a mica, ets tu!,  la meva mirada brilla com mai, els meus ulls s'enceguen amb la teva presència irreal, ets tu!, no et quedis a la porta, entra si us plau; aquesta meva cabana, petita cabana, és la teva petita cabana, fa molt que ho ha estat i hi pots entrar. On cap un en caben dos, no marxis pas ara.