Tant que m'agradaria...  

 ... i tant i tant, m'agradaria tenir-te davant meu, m'agradaria, i mirar-te als ulls i mirar-te els ulls, i sentir que em mires i sents el que puc sentir en mirar-te, i tant que m'agradaria agafar-te la mà amb la meva mà, i passejar pels passeigs i els parcs i els racons que improvisats ens obrin pas entre els seus jardins que obren primavera.Tant que m'agradaria caminar amb tu, agafades amb suavitat les mans, sense dir res, sense caldre articular paraula, entenent-nos en silencis i esguards, fent del moment un instant infinit en nosaltres, només tu, només jo, només nosaltres i  la resta del món buit de totes totes...

 Com m'agradaria i tant viatjar amb tu allà on mai cap hagués viatjat i fos com un nou néixer en arribar on serem plegats i sense sorolls ni mots ni més mirades que les dels batecs ressonant entre misteris insondables, i com..., i ser-hi enmig d'aquella fira on els cavallets només trotessin per tots dos, on la muntanya russa només tingués un vagó per tu i per mi, per tots dos abraçats no sentir la velocitat ni les corbes ni el vent que ens despentini, com en somni inacabat; on la sínia ens mogués amunt i avall com aigües retrobades, netes, transparents...En aquesta fira despoblada on els dos ho fóssim tot, i les pomes de caramel et tintessin els teus llavis de vermell més dolç si cal, on els núvols ensucrats competissin en dolçor amb els teus ulls i els teus somriures. 

Tant que m’agradaria abandonar-me en el teu sospir, en la nit de la lluna plena que fos tot el llum que ens cal, no més. I tirar-ho tot per tu i deixar-ho tot per tu, i vendrem l’ànima al diable quan el capital material fos tot difós, i fos. Quan la misèria ens atrapi en aquell punt de no haver res més, en aquell instant concret, la teva mirada, el teu somriure i la teva mà en la meva mà em donarà tota la riquesa que em cal per emprendre un nou passeig entre les flors envejoses.