VISIONS D’ESTIU ( I )
Visc en un quart, al centre de la ciutat, aquell estiu
fou diferent...
Em presento, em dic Fidel i visc en un carrer de la gran
ciutat, prou transitat; tenia 38 anys i 2 que vivia sol i separat de la meva
ex, en aquell estiu tan i tan càlid. Sabeu..., tinc una veïna que deu ni do,
uns 25 anys més o menys i viu a l'escala del davant meu, i al mateix pis quart,
ens podem veure en treure el cap per la finestra que dona al carrer..., quants
cops me l'he pelat pensant en ella, uf, incomptables, i fins i tot mirant-la
mig d'amagat rere les cortines per la nit i quan ella lluïa els seus millors
modelets de nit i..., ui, però no era això el què us volia explicar... Només us
confessaré un detall, sempre m'ha agradat mirar d'amagatotis, i no tant, un
autèntic i sofisticat voyeur, però encara molt més m'agrada el que em mirin i
sentir que hi ha dones que gaudeixen i es masturben i orgasmen en mirar-me, en
la distància però en directe, això em fa posar no a cent si no a mil.
Aquella tarda vespra em sentia buit, més buit del normal,
cansat de fantasiejar, de xatejar i masturbar-me a soles, i avorrit de
deixar-me mig sou mensual en serveis de prostíbuls i cases de barrets varies;
de cop se'm va encendre una llumeta, ei que en tinc gairebé 40 però molt per
viure encara, he de sortir i avui divendres és l'ocasió, no tinc ningú però no
em cal i aniré sol a aquella disco on acostumava a fer de les meves uns vint
anys enrere. Sense pensar-ne més em vaig dutxar, afaitar i vestir de manera
informal, vaig agafar el cotxe i cap a la zona costanera on m'esperaven les
"titis", havia de provar, tot i el temps que feia que no practicava
l'art de la seducció..., feia uns vint anys hagués posat a la casseta del cotxe
uns Dire Straits, Pink Floyd o Bob Marley, ara en canvi duia la ràdio i el Rac1
per variar...
Arribo a la disco allà les onze de la nit, ja sopat de
casa però a la recerca de les postres; em sento estrany, molt estrany, fora de
lloc. Entro sense pagar, només l'aspecte de maduresa m'obre les portes de bat a
bat, no gaire gent dins la disco, m'apropo a la barra i em demano un Macallan
10 anys. Em distrec recolzat a la barra, mirant cara a la pista de ball i els
passadissos, sentint aquella música ara agradable ara mig suportable, i
guaitant i gaudint de la fauna de femelles que no fan més que passejar-se i
ensenyar els seus encants amb mirades malicioses i desafiants, molta posada en
escena i jo amb el meu aire d'autosuficiència i mirant descarat tot allò que
s'ha de mirar, amb posat de milhomes i fent ballar els dos glaçons en la meva
copa, mirada de perdonavides a estones i somriures escollits, sense entrar a
sac, esperant com si un àngel hagués de caure del cel..., segon whisky i
seguiment de peus la música de moda; a l'altre extrem de la barra un grupet de
dones joves riuen tot mirant-me i per un moment no sé si sentir-me ridícul o
afalagat, una mica fora de lloc per moments; el grup de dones marxa menys una
que resta tota sola a la barra mirant la seva copa i l'estant de begudes, de
tant en tant em mira de reüll des de la distància, o això em sembla, deu ni do
quina dona i que coi fa tota sola, com és que no ha marxat amb les seves
amigues?, no puc deixar de mirar-la , d'estudiar-la pam a pam i vaig
dissimulant, però ja ella sembla estar al cas; ja res que m'envolti em crida
l'atenció, ni tan sols sento la música, només estic capficat en ella, en els
seus llargs cabells negres, les seves llargues cames i unes corbes tant ben
definides i sota aquella mini faldilla que poc deixa a insinuar, vestit negre
però amb un escot que treu el sanglot, i esquena a l'aire sense més, sabates
vermelles de taló i uf, no vull ni pensar què s'hi amaga sota aquella poca roba
que llueix per mi, només per mi ara!
Ja quan és inútil dissimular, no faig més que mirar-la
fixament a la cara, el cos el sé ja de memòria i no em calen més detalls, no
entenc de mides però les proporcions són perfectes i uns pits ben ferms que
destaquen rere aquells dos pitons que fan patir estrabisme a qualsevol; els
seus ulls estranys, diria que verds; i efectivament eren verds, d'un verd
intens i misteriós, mirada de gata; perdé definitivament el meu aire de
milhomes perdonavides i només podia que guaitar i somriure de tant en tant, ja
res m'avergonyia, ja res importava, havia trobat les meves postres, només calia
que elles fossin dispostes a omplir el meu plat; tercer whisky, després uns
instants i pensaments inapropiats per a l'ocasió acoto el cap i assumeixo que
ja no tinc edat per allò, que aquell no era lloc per mi, no sé si la beguda o
què però feu que pensés que tot allò era no més que una bogeria, qui voldria
passar l'estona amb algú com jo?, un home quasi de 40, poc cabell i una mica de
panxeta?, havia de marxar, potser la veïna, que no tenia gaire a envejar a
aquella noia, encara era guaitant per la seva finestra com tantes nits, potser
podria fer-me una palla especial a la seva salut i deixant-me veure entre les
cortines com tant m'agradava fer...
Enllestit el darrer glop del meu Macallan i m'encaminà a
la sortida, just quan grups de nois i noies començaven a omplir el local, em
perdé a la sortida entre la munió de jovent, poc abans vaig girar el cap per un
instant i ella allà a la barra mirant com jo marxava, mai m'havia sentit tan i
tan ridícul. Un cop fora m'hi vaig anar capcot i directe on tenia aparcat el
meu cotxe, tot pensant que si em feien parar els mossos a la tornada i em feien
bufar l'aventura m'hauria sortit ben cara; just quan pensava tot allò i amb
aire de fracassat vaig sentir com algú cridava a esquenes meves, "escolti,
escolti...", jo anava ja directe al cotxe i aquells crits s'apropaven més
i més, em giro finalment i allà, a un pam meu ella, rebufant i mirant-me amb
ulls oberts i sorprenents, em vaig quedar totalment en blanc, en un núvol, mut
i per un moment a punt de..., no sé, no sabia què fer; "escolti,
disculpi...", la meva cara la devia espantar i ràpid vaig reaccionar,
"escolta, no t'espantis" li vaig etzibar, "disculpa'm però
tracta'm de tu i no de vostè, no sóc tan gran saps...", ella va riure i em
va dir que li perdonés la gosadia però que havia de parlar amb mi, que no podia
deixar-me marxar i que sentia com si em conegués de no sabia què i si no em
coneixia... havia de fer-ho, imagineu la cara que se'm va posar i l'estat
catatònic d'aquell instant, per uns segons vàrem restar mirant-nos fixament
sense dir res més, finalment li vaig dir "puja", vaig desbloquejar les
portes del cotxe i l'hi vaig obrir la seva fins que sense dir res va entrar i
un cop ella acomodada jo vaig rodejar el cotxe per a seure davant el volant,
arrenco el vehicle i sense parlar-nos sortim d'aquell antre i aquella bogeria
de carrers entre bojos estrangers que criden i canten...
VISIONS D’ESTIU ( II )
...” Hola, holaaaa!”, interrompo aquell silenci dins el
cotxe; ella xiuxiueja “holaaa”; com et dius, Núria em diu, -vaja amb la Núria,
uff, quin somriure, quina careta, quin cos, quins “pitets”, els mugrons ben
presents i no puc perdre massa la vista dels carrers que anem travessant...-;
jo Fidel, molt de gust!, ella deixa anar un somriure pujat de to.
I..., què és això que dius has de parlar amb mi?, per què
dius que sents com si em coneguessis, perdona però no entenc, Núria. Mentre
sortíem de la població i agafàvem l’autovia direcció la ciutat...
Ella mirant-me sense perdre detall dels meus gestos,
guardà uns segons més de silenci i amb aquell seu somriure embruixador;
finalment em diu: escolta Fidel, m’és difícil explicar això, pensaràs que sóc
boja..., no calgué dir res i amb la meva mirada va ser prou per a dir-li que
continués; resulta, que duc uns dies que he somiat en tu, sí, eres tu, no et
conec però t’he vist en somnis, amb tot detall i uf, no sabria què dir-te però
sé que aquell somni era més que això, era una premonició, un..., mira Fidel
això d’ara per mi és com un déjà vu, sé que havia de trobar-te, de fet les
amigues m’han acompanyat i en veure’t els hi he dit que marxessin, que ho havia
de fer jo tota sola...; per un moment aquell meu somriure inicial va
transformar-se en seriositat i no sé si certa preocupació.
A mida que m’explicava i em situava m’anava encoratjant i
agafant més i més confiança; no sé si em mentia, si era boja o era la seva
manera particular de voler lligar amb mi, aquesta darrera opció em semblava la
més inversemblant de totes i la vaig descartar tot entrant a la ciutat.
Disculpa, li vaig tallar, t’he dut on visc i no sé d’on
ets ni on volies anar, si vols et duc a casa..., ella, sense deixar mai de
somriure, em diu que no, que... fes el què havia de fer, que tot era en el seu
somni, fil per randa.
Vols venir a casa meva, parlem, fem unes copes i ens
coneixem més?, ja t’ho he dit Fidel, i sé que seràs fidel al meu somni, tot i
que potser la realitat superi la ficció...; un somriure d’orella a orella poc
dissimulat de part meva em delatà mentre aturat al semàfor repassava aquella
escultura feta dona, cames estilitzades sobre aquells talons de sabates
vermelles, ungles pintades a joc, faldilla ja imperceptible en el seient i no
acabava d’endevinar el color de la roba interior perquè m’hauria d’acotxar i no
volia ser del tot descarat; la cintura simplement perfecta, ja he dit que no
entenc de mides però allò era massa pel que havia conegut fins aleshores i tan
a prop meu, tan al meu abast, les meves postres, el seu somni; mentre gaudia
d’aquells “pitets” i el seu cabell negre que queia desenfadat entre les
espatlles una “pitada” exagerada al darrera nostre em feu despertar d’aquell
embadaliment que m’envaïa, ni tan sols vaig renegar com acostumo i amb aquell
estat entre difós i excitat vaig sortir de la cruïlla del semàfor ja en verd,
ella feu un esclat de riure mentre tirava el seu cos enrere..., quina imatge
valguem Déu!
No vàrem dir-nos ja res, ni ase ni bèstia, vam arribar al
pàrquing, li vaig obrir la porta i mentre baixava del cotxe sí vaig poder veure
fugaçment aquella calceta mini que feia joc amb les seves sabates, i les seves
ungles, mentre ella semblava divertida amb la meva reacció sorpresa; varem
caminar plegats i ella agafant-me de la mà em diu: vine que ja arribem, vull
que m’abracis, que m’acaronis com sols tu saps fer en un ascensor, com si fos a
casa seva on anéssim, era ella qui em guiava, i la meva excitació anava a més,
a més, i la por s’esvaïa, i ja res m’importava, només era ella i jo, només
nosaltres i sabia que aquella nit, ni que fos l’última de la meva vida, era la
nostra nit, el seu somni, les meves postres, tot en el plat del desig i
l’instint encès, fet realitat.
VISIONS D’ESTIU ( III )
Arribàrem al portal, agafats de les mans, ella no feia
més que somriure, jo no feia més que trempar i imaginar el què era a punt de
succeir ben aviat; inquiet, delerós, mai hagués imaginat que fotre un clau fora
tan fàcil després de tants anys de sequera fora la parella...
Abans d’obrir la porta veié com al quart pis del davant
el llum era encès, la veïna era a l’aguait i ja eren quarts de dues, allò
encara em va encendre més el desig si fora possible, bé que era morbo que
creixia i em feia imaginar experiències fantàstiques per aquella nit.
L’ascensor ens esperava al replà de l’escala, quan volia
fer-la passar a ella davant meu és ella qui m’empeny cap endins, es tanquen les
portes i pitja ella el botó del quart pis, s’abraona cap a mi, em petoneja com
mai imaginava fos possible, i aquells pits em fan perdre tot control absurd,
l’acarono la cintura amb delicadesa primer per deixar-me anar sense escrúpols,
les dues mans al seu cul rodó i perfecte en aquell vestit negre i ajustat,
ràpid una mà sobre els seus pits i aquells mugrons banyegats que esperaven el
plaer de la meva boca com succiona el seu desig encès, l’escalfor omple aquell
petit espai tancat i el cop de l’ascensor en arribar al pis ens fa empènyer amb
destresa la porta i fugir d’allà per trobar un altre espai on fer de carícies
religió, del sexe astronomia, del plaer nou univers.
Entrem al saló sense deixar de grapar-nos, passant les
nostres boques per on la pell nua deixa entreveure els nostres porus com
esclaten; interrompo un moment quan ella m’assenyala la finestra que dona al
carrer, li dic: vols que abaixi les persianes?, ja saps que no cal em diu, i
deixo anar la fantasia, el morbo que m’atrapa i obro les fines cortines obrint
la nostra pantalla a ulls de la veïna que espera neguitosa amb la seva
llenceria preferida, fina i negra, la que altres nits ens donaren moments de
plaer rere les cortines...
En tornar cap a ella li dic: vols un whisky?, tinc un
Macallan 25 years per a les ocasions; ella respon: no em cal, no barrejo mai
sexe i alcohol i a tu no et caldrà, no més, t’ho asseguro; abans no la torno a
palpar m’obre la camisa d’una estripada, botons fora, passant els seu llavis
pel meu pit a la vegada que el seu vestit per art de màgia és deixat anar sobre
el parquet, no du sostenidors, és clar, aquells erectes mugrons ho endevinaven,
ja només un minúscul tanga vermell passió amaga el seu tresor més apreciat, em
gira cap el sofà que tenim al darrera i m’empeny com una fera ho fa amb la seva
presa; directa al meu pantaló texà, empetitit per l’espai on aquell membre
engabiat lluita per volar; en un tres i no res em descorda els pantalons i
mentre estiro les cames ella me’l treu amb ràbia desenfrenada, al davant miro
amb ulls famèlics com la veïna s’acarona pits i llavis mossegats, sense
amagar-se i exhibint com exhibim aquella flama en la curta distància del carrer
i en la nit clara.
Núria!, deixo anar xiuxiuejant, ella immutable i amb la
seva boca repassant tots els racons, cames amunt, fins el bòxer que és a punt
de rebentar, abans no me’l treu de mica en mica amb la llengua repassa la vora
de totes les seves costures, allò comença a fer-se insuportable, el foc encén
allò combustible i incombustible, consumint-me en el mar d’aquell desig,
ofegant-me observant com la veïna es deleix amb el seu sexe sota aquella
llenceria negra; només puc que acaronar els seus cabells negres i llargs mentre
ella em repassa aquell ocellot que mira el cel, amb llavis i llengua, primer
suau, mossegadetes i dents que atrapen la verga impacient, la seva llengua per
tots els racons, tots els forats possibles, testicles que senten els seus
llavis en xiuxiueig de plaer, i les postres preparades, com crema catalana a
punt de rebre la seva torrada en superfície, el sucre, la dolçor en aquells
llavis que vull meus.
Ella no dius res, només gemega plaer en silenci, encara,
mentre la succió d’aquella escarpa és com força d’un martell en els meus ous
que bombegen aquell or blanc, que golosa ella empassa amb delit; mentre la
veïna juga amb dits, llavis i sexe jo no puc evitar llençar cos enrere amb el
plaer de llengua, llavis i mossegades en el gland que escup al pou d’una gola
que engoleix sense pressa i sense pausa, el món s’atura en un instant,
l’univers deixa d’expandir-se.
Un cop mig saciada la seva set, la de Núria, mentre
encara sento morir de plaer immens, me la veig donant-me el seu cul a l’alçada
dels meus llavis, la figueta tendra i sucosa allà a un pam, quin cul
escultural, res per millorar, quina fruita no prohibida al meu abast oberta,
ella acotxada entre les seves cames, podent jo veure aquells pits com baixen
cap al parquet; els meus llavis, la meva boca, la llengua apuntant allà a la
cova, i m’atanso a la seva escalfor, donant més i més saliva i massatges dels
meus llavis en els seus vaginals que enclaustren aquell clítoris submís a la
meva fam, ara és la meva i ella gemega com gateta que amb ulls verds immensos
es perden en el seu mar particular de plaer nocturn, i la llengua d’en Fidel
sent fidel amb el que ella desitjava i havia viscut en somnis, i els seus
fluxos d’aquell cony depiladet i apetitós tot omplint-me i amb trempera
impetuosa que no cessa ni fa més que voler més i més tot regalimant sucosa.
El seu crit trenca el silenci quan a l’altra banda la
veïna jau vençuda entre orgasmes, i no és tot.
Va Fidel!, amb suavitat, i s’asseu en el meu membre
victoriós, de bandera ben alçada i de màstil a punt d’endinsar-se en el seu
fortí, i aquell fil del mont de Venus que assenyala aquella entrada lubricada
per la meva fam emprada i no exhaurida, encara.
Quins moviments harmoniosos, la columna d’una serp mentre
els malucs m’hipnotitzen tot senderi; i aquella entrada suau esdevé de mica en
mica terratrèmol en volcà on el seu magma es barreja incandescent en el cràter
d’aquell mont de Venus esquerdat d’esclat plaent. I el trepant del meu ímpetu
que amb força i tendresa alhora es barreja en tsunami destructor de silencis
violats, en la nit de passió infinita; i no ens calen músiques de fons, ni més
llum que les nostres mirades, i la de la veïna que no perd detall i gaudeix
dels nostres cossos estimant-se en l’escalfor del saló, entre el sofà i el
parquet suat de suors que es mesclen entre crits, gemecs, i orgasmes
impossibles...
VISIONS D’ESTIU ( IV ) – El desenllaç –
... Allò era un no parar, mai no ho hagués ni imaginat ni
cregut, ni cinc minuts de treva, no hi havia lloc a abaixar el ritme ni la
intensitat d’aquells jocs; ara mirant-nos els ulls amb mirades foses en
l’interior dels plaers i desitjos insondables, i ella orgasmant com només una
dona pot fer-ho en quantitat i intensitats repetides augmentades; i jo, ai jo
qui ho anava a dir, no hi havia pausa ni descans tot i que la “mort” i la
fatiga foren el normal després dues hores com aquelles i encara fèiem i fèiem,
amb carícies estudiades, ara poc a poc i sabent que teníem la resta de la nit
encara, encara sí per nosaltres tres, la veïna hi era també tot i la distància,
i l’excitació no cessava i Núria mai en tenia prou, i el seu forat del darrere
provà les darreres empentes fent profit d’últims sospirs i gemecs indolors, i
així fins les cinc quarts de sis de la matinada..., “morírem” abraçats poc
abans dels primers rajos de sol, sobre aquell parquet, ni calien llits ni
sofàs, eren els nostres cossos nus qui feien de coixins fins el despertar de
“l’endemà”.
Dos quart de deu del matí, d’un més de juliol, obro els
ulls i noto suors, cos mullat i tremolós; encara amb els sentir dels darrers
esbufecs de vida; sóc al llit, a la cambra, tot sol; alguna cosa no rutlla, no
pot ser, havia estat tan real..., només era un somni, un llarg i plaent somni;
impossible!, sabia que allò havia d’haver estat real, tan present encara,
olors, colors i sensacions.
Entro cansat al saló, les cortines obertes de bat a bat i
l’edifici del davant allà mateix, tot i això estic sol i em sento encara més
sol, xivarri als carrers, calma aparent i real que m’envolta i colpeja en un
instant, solitud, força solitud que ara m’ofega; recordo imatges vagues, llums
de colors, músiques i whisky, i més whisky, i més whisky; res més, i mirades i
somriures i il·lusions imaginades impossibles d’una nit de revetlla, tot
ofegant les penes reviscudes, moments passats, avui que just fa dos anys
d’allò, la mort en accident de la meva dona; ella va marxar de casa, no suportà
veurem allà, al saló, d’aquella manera, en aquelles condicions i fent el què
fèiem, mai!, mai ella hagués imaginat tal cosa d’un pare i marit “exemplar”, i
la seva petita...; vaig perdre esposa i filla; aquella nit l’accident de la
dona fou la fi de tot, allà vaig perdre les ganes de seguir, vaig perdre una
filla i la custòdia...
Que dur aquell despertar, que cru tornar a la realitat,
sense dona, morta en carreteres sinuoses de la costa aquella nit de fa dos
anys, i jo ofegant la seva marxa en bars i pubs mentre ella deixava anar els
darrers sospirs de vida; sense filla, atrapada en aquell maleït joc morbós com
indecent i avui, només 18 anyets, i ja tota una professional; però allò fou
definitiu, mai em perdonà ella la mort de la mama, mai!, fou en un tres i no
res que tenia la denúncia posada i no va dubtar ella en fer-ho amb total
fredor, reacció inesperada de la meva Núria, la meva i només meva petita de 16
anys, hores després de perdre la seva mare.
Demà és el judici, no hi ha lloc a atenuants; potser
algun dia torni a escriure, d’això mai més en sabreu; potser sabreu algun dia
de mi, potser no, però de ben segur no em veureu en una llarga temporada, igual
mai més; la presó m’espera, la nova llar de barrots on ni Macallans ni
il·lusions, ni joves esculturals ni veïnes m’esperen, potser algun veí de
cel·la, uf!; per cert, de fet la veïna del davant no és més que la Consol, una
afable anciana d’uns 80 years.
